Reflexions



dilluns 5 de març de 2012


Vull compartir amb vosaltres aquest text sobre el propòsit espiritual de la menopausa. Està escrit en un llenguatge poc usual que pot generar reaccions adverses i distreure del fons. Per evitar que passi això, us convido a llegir-lo com qui rep una pluja tèbia una calorosa tarda d’estiu....



EL PROPÒSIT ESPIRITUAL DE LA MENOPAUSA: Deixar anar el llast

Text i imatges: Roslyne Sophia Breillart



Durant les primeres etapes de la menopausa, algunes dones experimenten un període de dol que sembla que no shagi dacabar mai. Aquest dol és una faceta dun poderós procés emocional de mort i renaixement. I per què ha de patir un dol durant aquesta fase de la seva vida la dona? Experimenta un dol perquè mor psicològicament i plora una pèrdua perquè deixa anar el dolor del món a través del seu úter.

Si renuncia a identificar-se amb la seva fertilitat, amb el fet de ser mare, amant, esposa, secretària, artista, recepcionista, dona menstruant, connectarà cada cop més profundament amb el misteri intemporal de la seva pròpia font interior.

La dona és un insondable oceà damor, un etern aiguaneix de devoció envers la font de la seva Deessa interior. En el fons del seu cor desitja de manera natural viure d’acord amb aquest lloc damor devot. Però massa sovint es veu obligada a abandonar el seu santuari infinit de foscor lunar femenina per entrar a lenlluernadora  claror solar de lextern somni mundà masculí.

La seva realitat resideix en la receptivitat interna essencialment yin. No és la de l’existència, dels rellotges, del temps i de les estructures lineals; sinó que la seva  realitat és innatament cíclica, ovular, circular, espiral. Quan la dona està massa lligada al món exterior de les creences irreals entorn de la menopausa, no pot abraçar conscientment la joia i la llibertat que es trobaria si, en aquell moment, entrés profundament en el seu cos.

Encara que el període menopàusic signifiqui un final, també ofereix la llibertat expansiva dels nous començaments. Si la dona es creu la tergiversació de la societat moderna segons la qual la menopausa és la fi de la seva vida com a dona real, patirà.

És per això que passa per un procés de dol. Pateix perquè el món modern no honora el seu poder gentil i misteriós, pateix perquè sap, des del fons del cor, que ser dona va molt més enllà de la superficialitat de la societat contemporània.

Durant la transició menopàusica, el seu univers intern de foscor l’atrau  suaument, profundament i sovint tumultuosament cap a si. En la mitologia antiga, la dona era la seductora sirena del mar que cantava dolçament als nàufrags per seduir-los i endur-sels   a les fosques cavernes de les seves profunditats oceàniques. La nostra civilització actual, la civilització que ignora el poder emergent de les dones menopàusiques, no en pot captar la profunditat, perquè prospera en les aigües superficials de la irrealitat.

Quan el dolor de lamor insatisfet li entra a l’úter, ocorre sovint que la dona suprimeix el dolç perfum de la seva essència, per poder enfrontar-se al món exterior. Com que això requereix una força que és aliena al seu ritme cíclic femení, crea una closca dura i, tanmateix fràgil, que n’amaga la vulnerabilitat i la  força gentil.

Durant el viatge de la menopausa, la dona deixa anar molt dolors reprimits, de manera que  la seva saviesa amorosa pot resplendir al llarg d’aquesta fase de la vida que li concedeix la capacitat de fer tantes coses. Mentre, durant aquesta purificació única, la sàvia i amorosa consciència interna del seu úter busca lalliberament, la dona sovint vessarà llàgrimes de dolor i pena per la pèrdua de tot el que no tornarà a ser.

Des que va començar a menstruar, la seva profunda relació amb el cos ha cavalcat de manera innata i fluïda amb el ritme cíclic de les fases de les marees, les estacions i la lluna.
 Com la seva estimada Mare Terra, la dona experimenta eternament un cicle infinit de naixement, mort i renovació. Cada mes és nutrida i emplenada per la saviesa del seu cicle menstrual, i cada mes s’endinsa més en el misteri del seu ésser.

Llàgrimes damor, de nostàlgia i de remordiment sovint afloren des duna pena profunda que ha format part de lesperit femení durant segles. Si es tracta d’una mare que ha posat tot l’amor en els seus fills, pot ser que ara s’hagi d’enfrontar a la realitat dun niu  i un cor buits, ara que els seus nens han crescut de cop, han desplegat les ales i han volat. Ara bé, a linterior de les seves buidors hi té, esperant-la, el tresor. Dins el silenci i la calma hi té, esperant-la, el poder. En el desfogament del seu dol hi té, esperant-la, la joia i la llum radiant.

Per què es lamenta, doncs, la dona? Es lamenta perquè aquesta pèrdua inexplicable sembla quasi insuportable. Encara no sap que els beneficis que rebrà són abundosíssims, perquè abans ha dexperimentar la buidor. Es lamenta perquè no ha estat reconeguda, compresa ni estimada. I quan la preciosa copa, el sagrat calze del seu úter, shagi buidat del dol, es començarà a preparar per a una vida de saviesa profunda i de pau plena de gràcia. Començarà a emplenar la seva copa amb la riquesa abundant de nous beneficis.

Si es tracta d’una dona que no ha sentit mai la maduresa del seu úter a punt de parir, que no s’ha sentit fluir dolça llet dels pits, que no ha sostingut les seves criatures suaument prop del cor i les ha nodrit fins a la maduresa, potser ara lamenta que, irrevocablement, mai no esdevindrà mare. Res pot estroncar aquest lament, perquè ara és el moment en què s’ha de desbordar i sha de desbordar fins que hagi dissolt tot allò que inhibeix el naixement de la seva saviesa, el seu poder i la seva llibertat.
                                                        
Per què, dona estimada, pateixes tant? En realitat, no has perdut res, perquè no tens res a perdre. Amb tot, cal que ara pateixis, perquè és una part necessària de la saviesa que t’ha de néixer. Pateixes perquè estàs deixant anar tot allò que en tu és irreal. Pateixes perquè estàs deixant anar tots els aferraments als rols externs i als èxits que has tingut. Pateixes perquè ja no saps qui ets. Pateixes per totes les teves estimades germanes, lamorós poder de les quals ha estat reprimit i ignorat durant segles.

Pateixes perquè ets una dona que viu en un món dominat pels mascles. Pateixes perquè anheles que a les profunditats del teu úter arribi, tendrament i apassionadament, un home que està massa ocupat pensant, fent i viatjant a altres planetes per parar un moment i estimar-te a tu i a la teva venerada mare terra.

El procés de dol de la dona durant la menopausa és una purificació que neteja el llast del passat que hi ha en els seus cor, cos, esperit i ment. Les aigües purificadores de les seves llàgrimes lobsequien amb un sentit profund de joia, força i llibertat. La seva nova vida no pot emergir plenament fins que deixi anar conscientment tot allò que no pot traginar en el seu viatge de poder i saviesa.

La dona pateix un dol perquè ha acumulat capes de pensaments, emocions i creences que no corresponen al que ella és de debò. El dol consisteix a deixar anar tot allò que no és real dins del seu cos, dins del seu cor, dins la seva psique. El dol és la porta dentrada de la saviesa, el poder i la llibertat.


2008 Roslyne Sophia Breillat

Copyright Roslyne Sophia Breillat ©
Prohibida la reproducció sense permís de lautora

Traducció:





Sophia és una dona sàvia que viu, escriu i pinta des del cor. Els seus nombrosos articles i pintures abracen la saviesa i la gràcia de l'essència femenina i la bellesa de la terra. És l'autora de WOMB OF WISDOM ~ THE SACRED JOURNEY OF MENOPAUSE  (ÚTER DE SAVIESA: EL VIATGE SAGRAT DE LA MENOPAUSA) i és reconeguda com a escriptora potent i coratjosa. Les seves obres estan publicades en moltes pàgines web i revistes internacionals. La seva pàgina web (www.wildheartwisdom.com) ofereix abundants mostres de saviesa femenina, fonts de nodriment i inspiració. Sophia està disponible per rebre consultes via telèfon o Skype (sophia@wildheartwisdom.com ).



 RE-TROBANT-NOS
 

No descobreixo la sopa d'all quan dic que en els darrers temps les dones hem fet un salt   important en la conquesta d'autonomia econòmica. També anem fent molts passos endavant en el terreny de  la igualtat de drets. Malgrat això, el passat dia 25  de  Novembre dedicat a eradicar la violència contra les dones deixa ben palès que encara hi ha molt per fer.

Tampoc és cap novetat que la indepèndència  econòmica que hem assolit amb la incorporació massiva al mercat de treball ens passa una factura ben visible en forma d'estrés  produït per la doble i/o la triple jornada, que té importants repercussions en la nostra salut.

El que no acostumem a tenir en compte, perquè de tant comú no ens en adonem,  és  l'alt preu que paguem per  l'adaptació al món profesional en un context social masculí.
El tema no és la competitivitat ferotge que es pot exemplificar amb allò de que  una dona ha de ser molt bona per estar en un lloc habitualment ocupat per un home mediocre. No, el tema és l'adaptació a un model  social amb horaris, capacitats, ritmes,  valoracions, formes de relació i fins i tot sensacions que  estàn concebudes i estandaritzades des de la percepció masculina del món. Això en primera instància ens comporta, a nosaltres les dones,  la desconnexió del propi cos.
  

Biològicament, per real decret de la Natura, la vida d'una dona adulta és cíclica. Feliçment cíclica si estem en harmonia amb cada fase i ens  nodrim de la seva energia específica en cada moment.
Sé que això pot sonar molt estrany en un context on el cicle menstrual està concebut com una nosa. Però, per  quin motiu la Natura ens hauria creat una nosa? És un contrasentit. No deu ser que hem interioritzat el que representaria menstruar per a un home?

L'altra gran desconnexió és la percepció de l'úter. Bé, corregeixo, la NO percepció de l'úter és  més exacte.
Un percentatge altíssim de dones no sent la pròpia matriu, orgue sexual femení per exel·lència. Sabem que hi és i que hi passen coses, però moltes vegades ens hi relacionem com si fos una fàbrica de nens o un generador de residus. Ens convé saber que la dansa del ventre,  entre altres beneficis,  mobilitza l'úter. I també que molts orgasmes femenins són cèrvico-uterins, a més de clitoridians i vaginals.  També és bo  saber  que les antigues taoistes a la Xina ja exercitaven la respiració i la visualització per connnectar l'úter (cor de baix) amb el  pit (cor de dalt)



La menstruació és una nosa.  L'embaràs i el part encara es toleren per l'interès de l'espècie, però rarament un part es gaudit fins a l'orgasme. L'alletament sovint crea conflictes.
Amb aquest panorama, què podem esperar  quan arribem a la menopausa?
Tot és posible.
Si la menstruació és una nosa, la menopausa  hauria de ser un fet  a celebrar, però rarament ho és.
Si ens sentim satisfetes de l'etapa anterior, la menopausa  hauria de ser un descans en l'atenció als altres, un  temps de mirar endins  i poder desenvolupar altres facetes pròpies més enllà de ser mare. Però moltes vegades no és així. La síndrome del niu buit i altres pèrdues ens aproximen  a la depressió.

És que no estem mai contentes? És que no sabem què volem?.
No.  Aquesta no és la qüestió. El que ens passa es que quan entrem a la menopausa ens retrobem amb el propi cos, un cos del qual hem perdut les pistes del llenguatge.
Per això sentim calorades i no les considerem pròpies, sinó una mena de flama externa que ens castiga.
Per això  quan la forma del nostre cos varia, no li agraïm tot el que ha fet abans per nosaltres. 
Som invisibles als ulls que decreten l'estàndar del que és atractiu i ens ho creiem.
En el canvi de forma també hi ha un canvi de recorregut de la Kundalini  (energia vital i sexual). No ho sabem reconèixer. Tampoc ens ho han explicat. Volem que tot segueixi igual. Bé, no som gens originals, fem com tothom: temem el que desconeixem i ens resistim als canvis. 

                         (Susun Weed: “The new Menopausal Years”)

És una qüestió de temps que, vulguem  o no, passa  i com diu l'Àlex Rovira:
 Viure les circumstàncies com  amenaces o com oportunitats és una elecció.
Us convido a viure tots els fets intrínsecament femenins des d'aquesta òptica. Són l'oportunitat de retrobar-nos amb el nostre jo instintiu, el  més autèntic. És sobre aquest nucli que les nostres emocions i idees poden arrelar. 
Connectades al cos augmentem la fermesa.
Desconnectades, vivint d'esquena als cicles o a les calorades, fent callar  les manifestacions de l'instint, ens afeblim. Sense la consciència del cos i la familiarització amb el seu llenguatge ens creem una personalitat  molt vulnerable. Construïm un edifici sense fonaments.

Quan arribem a la menopausa no ens ha d'estranyar que el cos es vulgui fer sentir. És la gran oportunitat, possiblement l'última, de retrobar-nos amb ell, d'identificar i disoldre el que ens bloqueja. És temps de mirar endintre i fer neteja. Després, reconstruir-nos com la persona que som, sense noses. Més lleugeres, més autèntiques, disposades a treure tot el suc a la nostra Tardor. Sense pressa perquè arribi l'Hivern. Sense entestar-nos en viure  un Estiu fictici ni una Primavera virtual.
El cos parla i ens demana atenció. Tard o d'hora haurem de fer-li cas. Inexorablement.  Perquè sense ell, qui som?
     

Text i fotos: Eulàlia Pàmies
                   



2 comentaris:

Mª Teresa Prim ha dit...

m'han agradat molt les teves reflexions, encara que penso que és francament díficil posar-ho en practica, perque una cosa es arribar a entendre el cos i els seus canvis i l'altre ben diferent és la baralla amb les hormones.

Espacio Menopausia ha dit...

Precisament aquest és el quid de la qüestió: deixar de barallar-nos amb les hormones. No són aliens ( les hormones) que ens envaeixen, som nosaltres, una manera de ser nostra en una etapa de la vida. Insisteixo en que la resistència, el voler que tot continuiï igual és la negació de l'evolució i la font de la majoria dels "problemes"
L'enamorament també es pot explicar com una qüestio bioquímica però quan l'experimentem és l'últim que se'ns acut!

Publica un comentari a l'entrada